Monthly Archives: febrer 2009

El carrer de les Cabres

Dissabte passat, després de prendre una xocolata desfeta reconfortant amb una imitació de “doughnut” anomenada “rosquilla”, ens varem deixar caure pel Raval.

El sol lluïa i resaltava tots el color de la Rambla, les flors, els turistes, les estàtiques estàtues…Aquesta llum mediterrània ja ho té això de fer bonic tot el que toca!

De la Rambla, per Elisabets, ens dirigirem al carrer Doctor Dou, on hi ha el BarcelonaReykjavik, un forn de pa a l’antiga que ens ofereix una diversitat de pans, gustos, sabors i olors com es troba a poques fleques. El nostre passeig continuà fins arribar al carrer del Carme i tot xino xano varem trobar-nos com per encanteri amb el carrer de les Cabres, que comunica amb la plaça Sant Galdric, a la dreta del mercat de la Boqueria.

El carrer de les Cabres és estret i fosc però vers les onze del matí hi toca el sol de ple. A banda i banda té comerços d’aquells que costa trobar en un centre comercial actual, són botigues amb encant, que desprenen aquells aromes que transporten a la infantesa. Em va cridar especialment l’atenció una drogueria que venien detergent en pols al detall a uns 2,65 € /quilo, quant de temps feia que no havia vist! Un xic més endavant una parada de llibres de segona mà i una dependenta d’allò més cofoïa posaven un toc alegrement bohemi al carrer.


La plaça de Sant Galdric estava plena de parades de verdures i hortalisses, verdes, vermelles, frondoses i fresques que seduïen i em cridaven a comprar aquests ingredients tan gustosos de la dieta mediterrània. La temptació va poder amb mi i finalment van caure al meu cistell uns tomàquets preciosos acompanyats d’uns pèsols acabats d’esgranar.

No tinc temps



Porto dies reflexionant sobre el temps. L’expressió “No tinc temps de..” cada dia sona més en el nostre entorn. Pel carrer es corre més que mai, a la carretera sembla que tothom vagi amb pressa, al treball, no cal ni parlar-ne, la gent va darrera la feina i no l’atrapa i quan a algú li parlem de tenir cura del seu cos i dedicar-se uns minuts diaris a si mateix, comenta que li manca temps.

Ens hem d’agafar les coses amb més calma, aturar-nos i fer balanç del que realment és important per nosaltres, el nostre benestar físic i mental. Deixem a banda per uns instants la competitivitat, les corre-cuites, les hores extres… Al cap i a la fi el que realment ens acabarà portant un somriure de satisfacció serà un d’aquests bons moments interioritzats i viscuts a consciència.

L’expressió “Mens sana in corpore sano” és molt vella, i no li falta raó de ser. El fet d’estar físicament bé ens aporta molts beneficis a nivell mental, val la pena, doncs, trobar temps per tenir cura del nostre cos, menjar de forma equilibrada, fer esport i relacionar-nos amb gent que ens aporti energia positiva. Per altra banda, el fet de relaxar-nos, evadir-nos mentalment de les nostres activitats quotidianes i gaudir de les nostres aficions, ens raporta uns grans efectes a nivell físic molt importants.

Vist això caldria plantejar-nos si de debò val la pena deixar-nos arrossegar pel corrent de la manca de temps o trobar uns instants per a nosaltres que ens permetin aturar-nos i ser conscients d’on som i què volem.

2 de febrer el dia de la marmota



Donat que ahir era el dia de la Candelera i per a mi és un dia molt especial vaig viatjar fins al poble de Punxsutawney, Pennsylvania, on es celebrava el dia de la marmota.

El ritual es celebra cada 2 de febrer en aquest llogarret al nord est de Pittsburgh. Aquí una munió de gent es troba aquest dia tant assenyalat per tal de preguntar a Phil, la marmota, sobre la durada de l’hivern.

La gent surt abrigada de casa i es dirigeix il·lusionada a Gobbler’s Knob, el petit turó on es celebra la cerimònia. Ahir l’ambient, tot i les baixes temperaturas, era càlid i es respirava molta animació.

Com és habitual la marmota va sortir puntualment de la seva llodriguera -acondicionada amb calefacció-, va mirar la seva ombra i va emetre la predicció als representants del Club de la Marmota, aleshores un d’ells la va traduir a tot el públic assistent a l’acte i la multitud va fer una gran ovació.

Si Phil veu la seva ombra, ens esperen 6 setmanes més d’hivern, si no és així, la primavera arribarà ben aviat. Ahir Phil tornà a veure la seva ombra.

Segons els habitants de Punxsutawney la marmota no s’ha equivocat mai.

Aquesta cerimònia fou mantinguda en secret fins l’any 1966 i la predicció de Phil tan sols era coneguda pel públic assistent. Des d’aleshores la peculiar predicció del temps de Phil ha esdevingut una eventualitat nacional en tots els mitjans de comunicació i Phil és ja una institució americana, que porta fent prediccions des de 1887, des d’aleshores ha vist la seva ombra en 97 ocasions.