Monthly Archives: Octubre 2010

Vida interior, visió exterior

Permeteu-me que avui em posi una mica filòsofa.

A vegades em trobo que quan estic contrariada amb la vida en general, el meu humor es veu alterat i així mateix la visió de les coses que m’envolten. Per altra banda quan tot rutlla mentalment la sensació de que la vida em somriu és molt major, i així per exemple, un acte de tendresa entre dues persones el puc veure com a tal i emocionar-me o qualificar-lo de ridícul.

És curiós constatar l’ evident influència dels nostres sentiments en  la visió i en la interpretació de la vida, és emocionant pensar com la meva vida interna és capaç de distorsionar-me la imatge del que veig fora, independentment de les meves conviccions més sòlides i més apossentades. I és aquest poder que té el  nostre sistema límbic el que  ens condiciona a prendre unes decisions o unes altres, a adoptar una o una altra posició, a lluitar per la vida o abaixar el cap i buscar refugi en algú emocionalment més fort.

Les nostres pors internes són les que no permeten avançar, les nostres inseguretats personals i momentànies a voltes suposen un gran entrebanc per afrontar i viure una vida que, lluny de la nostra interpretació, continua passant i avançant per tothom.

Ara la meva reflexió és la següent: donada la importancia dels nostres sentiments front la lectura de la realitat exterior és necessari  saber controlar les emocions i buscar aquest equilibri interior que ens permet interactuar amb el medi amb certa proactivitat i calma.

Escoltar la gent amb atenció, observar detingudament, respirar profundament i deixar-se seduir l’entorn són actes que ens poden ajudar a copsar la vida des d’una perspectiva positiva, deixant a banda certs prejudicis i temors, i recuperar l’equilibri emocional.

La Maternitat d’Elne

Un document que us farà baixar les llàgrimes

Una altra primera vegada

Apreciada mare, amiga, lectora.

Des que varem tornar de vacances la comunicació entre nosaltres ha estat més aviat minsa. L’inici de l’escola i uns quants assumptes més m’han tingut força entretinguda durant unes quantes setmanes, ara sembla que la tranquil·litat de la rutina torna a fer acte de presencia a les nostres vides. Deixeu-me que us relati ara com fou “el Dia” que vaig deixar per primera vegada la meva filla a la llar d’infants, crec que és un moment  especialment emotiu tant  pels pares com  pels fills.

Tot i estar convençuda que la llar d’infants on portem a l’Eulàlia és, per a nosaltres, “la millor del món”, el cor sempre viatja encongit el primer dia que enfiles el camí, amb tot l’equipament, per  portar-la-hi. El cap em donava voltes i més voltes. Una i deu mil vegades em plantejava si la criatura estaria ben atesa, si l’entendrien, si l’estimarien, si ella se sentiria a gust, si menjaria, si ens trobaria a faltar i si era el cas com ho comunicaria.

Per altra banda cal dir que les educadores de la llar m’ho van facilitar moltíssim, elles van fer el màxim per evitar que l’Eulàlia plorés i ens van tranquil·litzar als pares que, angoixats, marxàvem amb una llàgrima continguda.

Els dies que van venir després del primer ja van ser el segon, el tercer i després  ja havia passat una setmana i els intercanvis a peu d’aula cada cop eren més positius, semblava que la petita anava assumint el canvi d’allò més bé.

Ara ja s’ha superat el periode d’adaptació, hem fet una reunió amb les persones que estan amb la nostra filla i sembla que tot segueix el seu curs,  un bon indicador d’això és que ara quan entrem per la porta de l’escola ella somriu i en la seva mirada confiada i alegre veig que té la certesa que, al cap d’una estoneta molt petita, tornarà a omplir-me de petons.