Monthly Archives: Juliol 2011

Vaig creure que el meu pare era Déu

Apel·lant al llibre del Paul Auster, que us recomano si teniu ganes d’una lectura especial, “Vaig creure que el meu pare era Déu” on es relaten històries curtes, reals, la majoria d’elles extraordinàries i amb un toc de màgia,  us en vull explicar una d’història.

Varem coincidir totes quatre a la vila universitària. Semblava que ens haguéssim de menjar el món. La nostra filosofia de vida era: ser lliures, compartir la vida, obrir-nos al món i acollir les noves experiències com una part de nosaltres.

Estudiàvem carreres diferents , intercanviàvem coneixements que ens feien créixer com un tot, descobríem el món cada dia i cada nit que passàvem juntes, rèiem, ballàvem amb pijama a la llum de la lluna, ploràvem i anàvem al cinema, totes quatre, això si.

Després de dos anys genials de convivència ens varem anar disgregant, els camins de les nostres vides varen començar a  separar-se però, malgrat tot el nostre cor guardava i guardarà sempre aquell gran tresor de vida en comú.

Al llarg dels anys següents, de tant en tant organitzàvem un sopar amb les parelles i recordàvem amb tendresa i certa nostàlgia els moments viscuts.

Fa temps que no ens veiem, hem tingut circumstàncies vitals que ens han distanciat temporalment i física: bodes, desplaçaments,separacions, fills… Personalment sóc la que ha anat a viure més lluny i lògicament la que més desconnectada està de la resta del quartet.

Actualment és difícil quedar, és difícil coincidir totes quatre, és difícil trobar-nos. Fa més d’un any que ho intentem.

Dissabte passat passejant amb la meva família per Sitges, en un carrer poc transitat, vaig sentir una veu darrera meu que em cridava pel meu nom. Em vaig girar sorpresa i allí la vaig veure, la M amb el J. El cor em va fer un salt, per un moment vaig volar a l’època que compartirem totes quatre. Vaig ser molt feliç. Emocionades, varem intercanviar quatre paraules sobre el que ens ha ofert la vida recentment i ens varem comprometre, en nom de totes quatre, de fer un sopar conjunt per reviure vells temps.

La sort, la casualitat, la màgia o ves a saber què ens ha tornat a unir, lluny de Solsona, a Sitges enmig d’un carrer qualsevol.

L’Espinàs i l’Om

Vostè sembla un home molt auster.

Ho sóc. En la majoria de coses, penso que ho sóc. Cadascú s’ha de preguntar què necessita i què no necessita. Mira, en Pere Calders tenia una màquina de fotografiar molt bona i se la va canviar perquè a la botiga li van dir que hi havia una altra màquina que deia a quina hora feia la foto, quan ell s’havia passat 70 anys sense que el preocupés a quina hora feia la foto. Jo no caic en aquest consumisme. En canvi, he conegut els grans restaurants de París.

El caprici de l’Espinàs és el menjar, doncs?

No, no és un caprici. És com escriure: m’agrada. Però puc estar-me un dia menjant-me un tros de crostó mal rosegat.

Quants anys fa que viu al pis del carrer Aragó?

57. Des que em vaig casar.

I els mobles són els mateixos?

No, he canviat el sofà. Jo no peso gaire, però a la llarga s’ensorra.

Mai ha sentit la necessitat de comprar-se una casa?

Sóc incapaç d’anar-me’n a viure en un poble, ni a la part alta de Barcelona en un pis de luxe. No ho faria. A mi no m’agrada residir. M’agrada viure. I a la meva Eixample Esquerra, que és un niu de vida. Sóc eixamplista.

Ha fet diners?

Els suficients per poder-te contestar que sí i no ser hipòcrita. He treballat sense parar molts i molts anys i ara, amb 84, ho continuo fent. El que no he tingut mai és ambició de fer diners. Tinc un cotxe modest, un Opel Astra, que fa 15 anys que funciona. Per què me l’hauria de canviar si no ho necessito? Potser la saviesa -i ho dic amb tota la modèstia- és no voler el que no necessites.

En 35 anys d’article diari no he vist mai que li faltés el respecte a ningú.

És que jo sóc més aviat moderat. M’agraden els matisos i mai he pretès donar lliçons a ningú. Explico coses que he vist. Sense cap voluntat de transcendència.

Aquest és un tast de la GRAN entrevista que l’Albert Om va fer a l’Espinàs.

MMMM…quin bon gust de boca!

Publicada diumenge dia 17 de juliol al  diari ARA

Feu-hi una ullada

El conte que explica l’Eva Piquer va més enllà… Feu-hi un cop d’ull .

Publicat al Diari Ara d’ avui.

De nou, ells dos, com sempre i al lloc de sempre

Divendres passat vaig recuperar la meva ruta caminant  cap  a la feina. Després de gairebé dos anys he reprès el  camí que feia abans de ser mare, i un dels regals que m’he trobat pel camí ha estat aquesta parella de persones grans: ella amb els cabells recollits en un “moño”, ell mirant-se-la i pensant en el diari que estava llegint dos segons abans que ella el cridés.

Intueixo que porten molts anys junts.  Avui hi tornaven a ser, a la pastisseria de sempre del Mercat de les Corts,  esmorzant i comentant el diari;  el cor m’ha fet un salt d’alegria. Aquesta parella d’avis ja forma part de la meva família de persones que em trobo cada dia en el meu recorregut cap a la feina. Els vaig “conèixer” fa molt de temps i els  vaig dedicar un post que podeu rellegir: Compartir l’esmorzar, a l’octubre de 2008.

Ells dos estan immersos en la seva tasca diària i no són conscients que  els veig i jo, per altra banda, pateixo l’efecte “telenovel·la”: tinc la sensació que els conec de tota la vida i ni tan sols hi he intercanviat una mirada. No obstant això sóc feliç de saber que no falten a la seva cita de cada dia. Sembla que l’esmorzar se’ls posa d’allò més bé!

El temps que passa i no passa

Les hores no passen, sembla que el temps avanci molt lentament i amb certa pesadesa per un camí llarg i costerut.

És el desig d’abraçar la meva filla el que em fa sentir així. Aquesta personeta que, gairebé ja té dos anys,  cada dia és més graciosa, cada dia té més sentit de l’humor. Ja fa dies que xerroteja de valent, repeteix com un lloro el que diem els grans, taral·leja cançons, puja i baixa dels tamborets, s’enfila amb destresa  a les cadires i al sofà i quan en fa alguna se’m queda mirant com el qui no ha trencat mai cap plat, somriu,  i allargant la mà m’acarona tendrament.

Són grans moments els que visc al seu costat cada dia, és una font constant de sorpreses, és un pou de dolces moixaines , és un sac de rialles.

L’Eulàlia és aquesta nena que va venir al món per fer al món feliç i  ser feliç amb el món.

Una vegada vaig llegir que una mare deia que la seva màxima vocació era la criar els seus fills per tal que fossin persones adultes felices.

Sac de rialles