Divendres passat vaig recuperar la meva ruta caminant cap a la feina. Després de gairebé dos anys he reprès el camí que feia abans de ser mare, i un dels regals que m’he trobat pel camí ha estat aquesta parella de persones grans: ella amb els cabells recollits en un “moño”, ell mirant-se-la i pensant en el diari que estava llegint dos segons abans que ella el cridés.
Intueixo que porten molts anys junts. Avui hi tornaven a ser, a la pastisseria de sempre del Mercat de les Corts, esmorzant i comentant el diari; el cor m’ha fet un salt d’alegria. Aquesta parella d’avis ja forma part de la meva família de persones que em trobo cada dia en el meu recorregut cap a la feina. Els vaig “conèixer” fa molt de temps i els vaig dedicar un post que podeu rellegir: Compartir l’esmorzar, a l’octubre de 2008.
Ells dos estan immersos en la seva tasca diària i no són conscients que els veig i jo, per altra banda, pateixo l’efecte “telenovel·la”: tinc la sensació que els conec de tota la vida i ni tan sols hi he intercanviat una mirada. No obstant això sóc feliç de saber que no falten a la seva cita de cada dia. Sembla que l’esmorzar se’ls posa d’allò més bé!
Maternitat, vida i literatura 