Vaig creure que el meu pare era Déu

Apel·lant al llibre del Paul Auster, que us recomano si teniu ganes d’una lectura especial, “Vaig creure que el meu pare era Déu” on es relaten històries curtes, reals, la majoria d’elles extraordinàries i amb un toc de màgia,  us en vull explicar una d’història.

Varem coincidir totes quatre a la vila universitària. Semblava que ens haguéssim de menjar el món. La nostra filosofia de vida era: ser lliures, compartir la vida, obrir-nos al món i acollir les noves experiències com una part de nosaltres.

Estudiàvem carreres diferents , intercanviàvem coneixements que ens feien créixer com un tot, descobríem el món cada dia i cada nit que passàvem juntes, rèiem, ballàvem amb pijama a la llum de la lluna, ploràvem i anàvem al cinema, totes quatre, això si.

Després de dos anys genials de convivència ens varem anar disgregant, els camins de les nostres vides varen començar a  separar-se però, malgrat tot el nostre cor guardava i guardarà sempre aquell gran tresor de vida en comú.

Al llarg dels anys següents, de tant en tant organitzàvem un sopar amb les parelles i recordàvem amb tendresa i certa nostàlgia els moments viscuts.

Fa temps que no ens veiem, hem tingut circumstàncies vitals que ens han distanciat temporalment i física: bodes, desplaçaments,separacions, fills… Personalment sóc la que ha anat a viure més lluny i lògicament la que més desconnectada està de la resta del quartet.

Actualment és difícil quedar, és difícil coincidir totes quatre, és difícil trobar-nos. Fa més d’un any que ho intentem.

Dissabte passat passejant amb la meva família per Sitges, en un carrer poc transitat, vaig sentir una veu darrera meu que em cridava pel meu nom. Em vaig girar sorpresa i allí la vaig veure, la M amb el J. El cor em va fer un salt, per un moment vaig volar a l’època que compartirem totes quatre. Vaig ser molt feliç. Emocionades, varem intercanviar quatre paraules sobre el que ens ha ofert la vida recentment i ens varem comprometre, en nom de totes quatre, de fer un sopar conjunt per reviure vells temps.

La sort, la casualitat, la màgia o ves a saber què ens ha tornat a unir, lluny de Solsona, a Sitges enmig d’un carrer qualsevol.

Advertisements

One response to “Vaig creure que el meu pare era Déu

  1. Vaja, sembla que Sitges uneix el que separa Solsona! Doncs per què no es fa la trobada a Sitges?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s