Monthly Archives: Mai 2014

Un instant sota la pluja

Mira la pluja com cau i llisca vidre avall

Surt, mulla’t i sent com l’aigua t’acarona la pell

I assaboreix aquest deliciós moment.

Gabriel’s Oboe from “The Mission” by Ennio Morricone

De bon matí (Dolors Monserdà)

A penes he obert los ulls
ja he sentit galls i pollastres:
un doll de co-co-ro-cocs
que ha arribat fins a ma cambra.
Abocada al finestral
hi he vist baixar lo recapte.
L’aviram, al ser-hi a tret,
s’hi ha tirat d’una volada.
Bon Jesús, ¡quin batusseig!
¡Quin bé de Déu de picades
repartides als menuts
que valents los planten cara!
Quan s’han trobat satisfets,
alegrois, s’eixamplen d’ales.
Lo gallot de roig plomall
n’empaita a la polla blanca,
los pollastres més petits
a les gallines encalcen
i la lloca fa ¡co-coc!
per fer-ne saber que és mare.
Mes lo plat no resta sol;
gat i fos hi fan llepada,
en tant que pels junts dels rocs
llambreguen les sargantanes.
Los meus néts, com esquirols,
s’enfilen pels cims dels arbres,
als moixons espaordint
que del bon fruit n’esmorzaven.
La nena ¡dolç àngel meu!
al galliner s’és ficada
i del fons del ponedor,
tot rient, los ous abasta.
Un ne porta a cada mà,
joiosa de la troballa,
que el seu avi embadalit
li paga amb tendra besada.

Dolors Monserdà

Edgar Hunt. Aves de corralEdgar Hunt. Aus de corral

La vaca cega de Joan Maragall

 

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

1893

Maragall , Joan

Subir

 

Mar matinal de Kavafis

Deixeu que aquí m’estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matinal, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m’estigui
i que m’enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

Imatge

Intimitat de Hanif Kureishi

intimitat

¿ Què vaig aprendre de la vida del meu pare? Doncs, que la vida és una lluita, una lluita que no porta enlloc, ni te la valoren ni te la recompensen mai. Hi ha poc de plaer al matrimoni; comporta bones dosis de fortalesa, igual que de fer una feina que detestes. Ni ho pots deixar córrer ni en pots gaudir. Tant ell com la mare van ser uns frustrats, no van ser capaços d’aconseguir el que volien, fos el que fos. No obstant això, van ser lleials i fidels l’un amb l’altre. Deslleials i infidels amb ells mateixos. ¿O potser ho interpreto malament?

Fragment d’ “Intimitat” de Hanif Kureishi

En Jay, un escriptor i guionista d’èxit que sembla tenir-ho tot, ens narra la seva última nit a casa seva amb la seva família. Detalla un darrere l’altre els moviments, pensaments i emocions que fa, pensa i experimenta durant les darreres hores al seu pis  abans de marxar-ne definitivament  per anar a viure amb en Victor, el seu amic i company de fatigues.

En aquest relat en Jay ens desgrana la seva relació amb la Susan, la dona amb qui ha compartit sostre aquests darrers anys i mare dels seus dos fills. Les seves paraules ens evoquen tant  l’enamorament i passió inicials com  la buidor i la manca de xispa que actualment està experimentant la seva relació, a banda dels seus sentiments vers en una casa que ja no sent com a pròpia, plena d’andròmines i antigalles.

Així mateix, tot contemplant les rutines i detalls de la seva quotidianitat, en Jay expressa amb tendresa la relació  amorosa que té amb els seus fills i que ben aviat quedarà darrera d’aquestes parets que està a punt d’abandonar.

És un llibre que entra en profunditat i bellesa a analitzar la trajectòria familiar i sentimental d’un home, que gairebé ratlla els quaranta: una història que posa en relleu els seus dubtes i ens mostra com afronta els seus neguits, com planta cara als tòpics vitals que sempre l’han rodejat, com malviu amb les seves pors al desconegut, com experimenta la  tristesa i com, finalment,  deixa que un fil d’emoció comenci a omplir de nou la seva vida.

Necessitaré plomes i papers pel meu viatge. No vull oblidar cap emoció important. Perseguiré els meus sentiments com un detectiu, cercant les claus del crim, escrivint alhora que em llegeixo per dintre. Vull una honestedat absoluta que no impliqui merament el repetir-te que ets un malentranyat.

Fragment d’ “Intimitat” de Hanif Kureishi