Category Archives: Cultura a la ciutat. Exposicions, teatre, festes populars, fires…

Tot esperant el metro

andana

Fa tot just deu minuts que he sortit d’un congrés sobre Alimentació Viva i Conscient. He estat durant sis hores escoltant experiències vitals, consells sobre alimentació, visions de la vida, emocions, estudis científics, coneixements diversos…

I aquí em teniu asseguda a l’andana del metro esperant el meu tren, el que em portarà a l’estació on faig el transbordament per anar cap a casa. I quan hi arribi començaré a integrar totes aquestes paraules  i sensacions viscudes. Ara mateix, però, em resulta complicat desgranar tot el què ha arribat a entrar per les meves orelles. I sort que només hi he estat avui perquè, de fet, el congrés va començar ahir. Us imagineu quin garbuix mental que tindria si hagués vingut tots dos dies? I no nego el seu interès, no, senzillament vull fer-vos entendre que la càrrega d’informació seria del doble i desgranar-la per analitzar-la, comprendre-la i integrar-la  a la meva vida em comportaria dues vegades més de temps.

Aquests congressos són ben divertits ja que a part d’aprendre molt amb les ponències, hom resta ben entretingut mirant les reaccions dels assistents. Un que menja d’amagat, l’altre que s’aixeca de mal d’esquena, una altra que està tipa d’escoltar, una que fa fotos de les diapositives i veu la conferència a través de la seva càmara. Una  que tus, un altre que riu i dos més enllà que no paren de xerrar. També m’he adonat que hi ha conferenciants que capten l’atenció des del primer moment i la mantenen fins al final de la xerrada; t’hipnotitzen amb les seves paraules, la seva exposició, el seu moviment. D’altra banda hi ha ponents que es limiten a donar informació, sense interpretar-la, avorreixen, cansen, deixen d’interessar  i aleshores la gent desconnecta, es comença a moure i finalment s’aixeca.

Sigui com sigui jo crec que he après molt avui,  he passat un dia agradable en companyia d’una bona amiga i torno a casa amb ganes d’explicar-vos-ho.

Mireu, això d’anar de congressos té el seu què, a banda de la informació adquirida, tens l’oportunitat d’aprofundir en el comportament humà.

Jo tinc la signatura de’n Sánchez Piñol

victus

Això és el que molts voldrien poder explicar avui als seus companys de feina. No obstant això, l’autor de VICTUS, el llibre més venut durant la jornada d’ahir tant en català com en español, va decidir no entrar en la voràgine de les signatures

En Sànchez-Piñol és dels que pensa que en el dia de Sant Jordi el contacte amb els lectors és poc autèntic i prefereix trobar-se amb aquests després d’una xerrada en una biblioteca o en qualsevol altra entitat qualsevol altre dia de l’any. I ves per on, comparteixo cent per cent la seva opinió.

Així mateix  penso que el fet de posseir l’autògraf d’un conegut actor, cantant, escriptor o músic no deixa de ser una qüestió d’ego. Poder dir, explicar, fardar o vanagloriar-se de” jo tinc la firma de tal famós o de tal conegut” sembla que posicioni al tinent de la rúbrica en una posició privilegiada sobre resta de seguidors o admiradors  del personatge en qüestió, conferint-li així un estatus de “benaurança”. Ultra això, com tot a la vida és qüestió de prioritats i si algú creu que fent una estona de cua per aconseguir una signatura se sent més feliç; endavant amb la felicitat transitòria del posseir!

Actualment si el que volem és contactar amb un escriptor per expressar-li que ens ha encantat el seu llibre, fer-li arribar la nostra opinió sobre la seva obra o simplement  interactuar amb ell de forma més propera és força senzill que temps endarrere. A través de les xarxes socials o dels mitjans de comunicació podem arribar a aquests personatges públics amb certa facilitat, i ells, generalment, solen mostrar-se receptius al contacte amb els seus lectors, ara bé, tot és qüestió de buscar-los.

Bona lectura

24 d’abril de 2013

Llegint Japó

Fa dies que no us escric i el meu cor us troba a faltar… Després de viure una manifestació històrica el dia 11 de setembre, escoltar les paraules encoratjadores d’un President il·lusionat i prendre consciència que el Poble Català ha iniciat el camí cap a la llibertat, m’he submergit en la lectura de dues novel·les emmarcades al Japó, dos escrits  ben diferents però igualment apassionants.

Us vull parlar de dos  llibres que durant uns dies m’han segrestat  i que m’han traslladat a una altra dimensió espai-temporal.

El haiku de las palabras perdidas, de l’Andrés Pascual. Dos moments en la història del Japó, dues generacions que comparteixen vivències, creuament de vides. L’energia nuclear com a teló de fons. Lectura àgil per evadir-se i gaudir de la poesia de les paraules que ens deixa l’Andrés al llarg de cinc-centes pàgines.

La remor de les onades de Yukio Mishima. Un relat clàssic japonès, dolç i ben escrit sense un excès de mel. És una novel·la bonica, senzilla, tendra, curta i fàcil de digerir. Retrata la vida en un poble de pescadors d’una petita illa del Japó. Poc més de cent pàgines

Teresa Forcades i la dictadura financera

Ahir al Singulars de Barberà va tornar la Teresa Forcades parlant de la dictadura financera i de l’esclavatge del capitalisme. És això el que volem? Feu-hi una ullada.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4149710

Per altra banda també us vull recomanar el llibre d’Eulàlia Tort: Converses amb Teresa Forcades, per aprofundir en molts aspectes de la vida d’aquesta monja i doctora en medicina que ha optat per cantar-les clares.

Solidaritat i més solidaritat

Malgrat tot plegat -quan dic tot plegat vull dir el forat de Bankia, el govern Espanyol, la corrupció, la usura dels bancs, l’enriquiment dels rics i el ploure sobre mullat etern- els catalans som solidaris i aquest cap de setmana ho hem tornat a demostrar. Amb la Marató per la Pobresa  es va  aconseguir mobiltizar una quantitat important de diners – tant com més de 4 milions d’euros- per donar un cop de mà a totes aquelles persones que estan al límit sovint a punt de perdre la casa, la feina o la dignitat personal.

Gràcies a tothom per aportar el vostre granet de sorra en forma de temps o de diners. Som afortunats de formar part d’un GRAN PAÍS, solidari com n’hi ha pocs!