Tag Archives: Miquel Martí i Pol

Setembre

autumn_trees_wallpaper_1080p-1

El setembre anuncia

la tardor que s’apropa

cada dia.

Sota un cel d’un blau tendre,

la natura ens ensenya

a comprendre

que l’estiu que s’acaba

ha deixat tots els arbres

plens de saba

per passar la hivernada

sense cap por del vent

ni la gelada.

Com si fos un emblema,

pel setembre comença

la verema

i el pàmpol d’or convida

a renovar la força

de la vida.

Tornarem a l’escola

que ja deu estar trista

tota sola

i amb els amics de sempre

celebrarem amb joia

el setembre.

Miquel Martí i Pol

Anuncis

Composició hivernal per als sentits

ciutadans-quedar-se-MIKE-SEGAR-REUTERS_ARAIMA20150127_0097_7                                   (Foto apareguda a la web digital del diari ARA)

Hivern ( de Miquel Martí Pol)

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l’estufa.

Estimo les nits inacabables

i la gent que s’apressa sortint del cinema.

L’hivern no és trist:

És una mica malenconiós,

d’una malenconia blanca i molt íntima.

L’hivern no és el fred i la neu:

és un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

L’hivern no és els dies de boira:

és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses.

L’hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i el de les cambres

i el de la gent que mira, rera els vidres,

com la neu unifica els horitzons

i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible.

I la música de Vivaldi de fons…

Tot està per fer i tot és possible

gent amb estelades

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)